Dilluns, 28 juliol 2008
Finalment he aconseguit establir connexió internètica amb l’ordinador. Fins ara estava limitat als missatges SMS i als mails a la PDA, raó per la qual no us he pogut enviar massa informació escrita. La connexió és lenta, així que no acompanyo fotos, tot i que estic fent un munt – ja us les passaré.
Ja heu anat parlant amb els vostres fills, però potser que us en faci cinc céntims del que estem fent, des d’el punt de vista d’un al que no deixen participar a les festes pizzeres que els nens es monten a l’alberg.
L’alberg és força correcte, o al menys ho era abans que entrés tota la colla de jugadors d’hoquei catalans i eslovacs (n’hi ha un anglés i un alemany, però són minoria radical i no compten...). Actualment l’estat de les habitacions és semblant a una lleonera, però com que els que hi habiten són feres doncs no ho noten massa. Jo em passo per allà al menys un cop al dia, generalment al vespre, i els faig endreçar una mica les seves habitacions. He dir que les dels nostres nens són de les més ben mantingudes, potser perqué són petits. Si veiéssiu les dels d’Igualada... Els primers dos dies els nostres es queixaven que els donaven poc de menjar, de manera que els vaig dir que si es quedaven amb gana demanéssin més. Així ho estan fent i des d’aleshores no s’han tornat a queixar. En Peter, que dina i sopa amb ells, em diu que són dels que millor mengen.
És clar, però, que al ritme d’exigència física que porten solen tenir gana a mig matí i mitja tarda, després dels entrenaments de gel. Ahir vaig anar a un supermercat i vaig comprar provisions, de les quals els vaig donar una part. La resta la tinc jo per anar dosificant, perquè si no s’ho menjaran tot a les “festes” que organitzen després de sopar... Idem pel que fa la beguda – vaig comprar ampolles de litre i mig d’aigua i estan al vestuari.
Estic gratament sorprés de l’entusiasme que posen als entrenaments de gel. Per dir-ho gràficament, es com si a tots els exercicis portéssin un petardo al cul, ja que els fan tan ràpid com poden i no s’escaquegen gens. Potser és que tenen “ganes de gel”, que volen demostrar que no són menys que ningú, que els entrenadors “guiris” els imposen, o ves a saber, peró de moment van a tope. Després dels entrenaments de gel surten a jugar a futbol o van a un gimnàs a fer un circuit d’agilitat. A futbol sempre es fa un Espanya vs. Eslovàquia i els pobres locals surten apallissats. A veure com aniran els partits d’hoquei que estan previstos a partir del dimecres...
Quant al programa social, ahir els varem portar a visitar el castell (l’alternativa era anar a fer footing a l’estadi d’atletisme...) i, tot i que estaven cansats, s’ho van passar bé. Després varem prendre un refresc i un gelat al casc antic de Trençin, així que alguna cosa han vist. Avui a la tarda hem anat a veure un entrenament del Dukla Trençin (equip de la primera divisió eslovaca) i ha estat força interessant. Alguns dels nostres deien que no hi havia per tant, que si ells sortien al gel ja els ensenyarien alguna coseta... suposo que en aquells moments estaven baixos de sucre...
En fí, de moment no teniu cap motiu de preocupació, ja que s’ho estan passant molt bé i estan fent molta colla amb els nens de Puigcerdà i Donostia (i fins i tot amb els eslovacs – ves a saber com s’entenen entre ells, però ho aconsegueixen). El tema higiènic està controlat, ja que no s’escapen d’una dutxa diària (al menys), tot i que ho intenten – les excuses que s’inventen són dignes d’arxivar-se.
En fí, aixó és tot per avui.
Des de Trençin, Eslovàquia, pel Barça Hoquei News els ha escrit Sergi Giménez (reporter de guerra).
Dimarts, 29 de juliol de 2008
Seguint amb les nostres cròniques eslovaques, em complau informar-vos que el dia d’avui ha transcorregut sense novetats remarcables. Per evitar dubtes: als efectes d’aquests informes es considera “novetat remarcable” qualsevol lesió de nivell superior a trencament d’os.
Segueix fent bon temps i molta calor, la qual cosa es nota a l’hora de fer exercici – procurem que els nens sempre tinguin aigua a disposició. El problema és trobar-ne, ja que per aquests indrets no s’estila l’aigua sense gas, sinò que sempre hi ha alguna bombolleta per allà al mig. Solució racano-catalana: aigua de l’aixeta, és clar. Els nens indígenes fan cara d’al.lucinats quan veuen als guiris espanyols amorrar-se a les aixetes o omplir les seves ampolles amb aigua corrent. Els locals prefereixen begudes isotòniques i refrescs locals, el més popular dels quals es diu “Kófola”. En Peter va convidar-me a un gerro de mig litre d’aquest brebatge, vàrem brindar pels vells temps (els seus, és clar) i li vaig haver de prometre que la Kófola era del millor que havia tastat a la meva vida i que no té ni punt de comparació amb la Coca Cola yankee. Entrentant, els vostres fills, conservadors ells, després d’haver provat un glop i posar cara rara, es demanaven una Coca Cola de les de sempre. Per que m’entengeu, té com un gust de garrofa. ¿Coneixeu el “palo” de Mallorca, aquell aperitiu dels pagesos mallorquins? Doncs aixó però una mica més light i amb gas. Potser els vincles entre Mallorca i Eslovàquia són més antics del que tots ens pensàvem...
En fí, després dels entrenaments d’avui ha tocat anar de compres a la botiga de coses d’hoquei. Com no podia ser d’altra manera, de cop tots els nanos necessitaven una equipació nova, i millor si era una de sencera. S’han endegat aleshores negociacions d’alt nivell, amb ultimàtums, reunions del Comitè de Seguretat, amenaces de guerra de guerrilles i contra-amenaces d’embargament de tots els fons líquids disponibles. Podeu imaginar-vos que, tot i ser el dipositari de les reserves d’or de la secció barcelonina i ostentar el títol de garant de l’estabilitat financera mundial, la meva posició ha estat atacada des de tots els colors polítics. Finalment, el resultat consensuat ha estat de una gorra i una samarreta oficials del Dukla Trençin per cada barceloní. Les samarretes porten gravats els noms d’en Gaborik (unes) i d’en Hossa (unes altres) – ja podeu anar investigant a Google qui són aquests paios, perquè en Peter i jo els hem assegurat que són els màsters de l’univers hoqueístic mundial i de totes les galàxies conegudes.
Des de’l punt de vista esportiu, tenim un parell de xafarderies a comentar. La primera és que s’ha intentat jugar un partit de bàsquet Slovakia vs. Spain, amb resultats desastrosos. El partit ha finalitzat en un empat 2-2, però els nens eslovacs no tenen ni idea de jugar a bàsquet ja que no ho han vist ni a la tele. I clar, això del bàsquet-hoquei no li agradava gens als nostres, que s’han passat el partit demanant faltes personals, passes, faltes tècniques i altres reclamacions que només pot fer algú que sàpiga de qué va aquest esport. En Guille era un dels més savis en aquest aspecte. Malgrat les seves protestes (o precisament per culpa de no parar de protestar) anaven perdent 2-0 fins que a pocs minuts del final ha sorgit una canasta miracolosa que ha deixat la cosa en empat i amb ganes de revantxa sanguinària. Ja veurem...
Al partit de futbol que ha seguit al de bàsquet (yessss!! Hoquei + 3 voltes de footing + bàsquet + futbol, tot aixó entre les 7.30 i les 10.15 del matí) les coses ja han tornat a la normalitat i el conglomerat vasco-català s’ha imposat a la selecció local per un ajustat 5-4. Aquest cronista ha tingut una meritòria actuació com a àrbitre (funció que s’havia arrogat unilateralment “for if the flies”) i amb la seva sola presència el partit s’ha desenvolupat sense necessitat de treure ni una sola tarja groga.
A la pista de gel, avui els germans Pagés han estat obsequiats amb un “tractament especial”, demanat especialment pel sàdic del seu entrenador del Barça, qui està passant uns dies per la zona. Al matí, en Peter i un entrenador local han agafat per banda en Frankie (altrament conegut com a “Alfons”, nom que té una significativa manca d’ús) i li han dedicat 10 minuts intensos (¡però molt intensos!) per que aprengui a posar el cos “com Déu mana” per girar a dreta i esquerra. Resultat: al final de l’entrenament en Frankie girava sensiblement millor i a l’entrenament de la tarda ja li tenia agafat el tranquillo gairebé del tot. Vistos els resultats de l’experiment, aquest s’ha repetit a la tarda amb el germà petit del primer subjecte d’estudi, amb resultats pràcticament similars. L’entrenador del Barça està molt content amb l’experiència i, un cop ha felicitat a ambdós jugadors, està maquinant noves putadetes del mateix estil per organitzar-los una estància que no oblidaran mai... Possiblement el proper damnificat serà l’Àlex, amb qui hem d’intentar que doblegui els genolls i aprofiti més encara el seu xut. Ja veurem.
Potser com a venjança, a l’entrenament de la tarda l’entrenador principal del stage (per entendre’ns, el “mega-màster” o cinturó negre 7é dan del hoquei) ha tingut l’amabilitat de dispensar un tractament específic al Pablo. I no ha estat un tractament de musicoteràpia precisament... Com que ha vist que el nano no acabava de fer del tot correctament un moviment de regateig, se li ha enganxat pel darrera com una paparra i han anat seguint tot el circuit junts en plan tàndem. Fins ací, tot correcte. Ara bé, quan li ha tornat a tocar al Pablo i ha vist que encara no ho feia amb la perfecció requerida per ser mereixedor del títol d’eslovac adoptiu, el Sr. Mega-Màster s’ha tornat a muntar el rotllo tàndem i han tornat a fer l’exercici plegats (més ben dit, juntets/enganxats). Jo no sé si han estat les vibracions que li ha transmés o el simple desitg de que no se li acostés més, però el cas és que a partir d’aquell moment en Pablo ha començat a regatejar com el Gaborik o el Hossa aquells que han sortit al principi d’aquesta crònica.
Jo de moment estic content de com van les coses. Algun pare ceretà es queixa de que als nens no els donen prou canya, i la veritat és que gairebé no se senten crits dels entrenadors. Per mi, aixó és un punt positiu i no negatiu, però suposo que és una qüestió de filosofies i jo estic dins de la categoria dels “raros”. A més, penso que físicament els nens –sobre tot els més petits- estan bastant al límit, ja que tenen molta activitat física. Per aixó en Peter i jo procurem organitzar alguna cosa “social” a les tardes (visita al castell, veure entrenaments dels seniors, botiga, etc.), perquè si no els tocaria tornar a jugar a futbol o anar al gimnàs. Els eslovacs no tenen “programa social” i es miren als nostres amb un cert punt d’enveja...
Bé, em sembla que per avui ja n’hi ha prou. D’ací una estoneta aniré a l’hotel dels nens a passar revista, i entretant em sembla que faré una petita “pausa pivo”. “Pivo” és una altra beguda local, molt estesa per tota Europa i que al nostre païs es coneix com a “birra”.
Una abraçada i no patiu... massa...
Dimecres, 30 de juliol de 2008
Benvolguts/-des:
Seguint amb les nostres cròniques de guerra, el fet més remarcable d’avui és que ja hem passat l’equador d’aquest campus de formació de futurs COE’s, GEO’s i SWAT’s. Deixant de banda les tècniques de supervivència en hàbitats hostils que els nens estan adquirint pel métode de “m...ón el último” (per exemple, a veure qui arriba abans als macarrons), avui cal destacar que ¡per fí! tots han fet un partidillo.
Ahir a la tarda ja circulava el rumor entre els membres del cercle d’iniciats, i a primera hora del matí les meves fonts ho han confirmat: els master coaches s’han apiadat de la soldadesca i han programat un partidet pel segón entrenament! Divulgada la notícia al vestuari, ha estat rebuda amb els crits de joia que eren d’esperar. Així doncs, tots els nens han sortit bastant espitats al primer entrenament, ja que no es tractava de donar arguments per que els master coaches s’ho repenséssin.
Arribats a aquest punt, cal explicar que els nens estan dividits en tres grups:
1. els Red Wings, que són els de més edat i nivell i on no hi ha cap nen espanyol – així doncs, no interessen...
2. els Kings, on hi són bàsicament els sub-13, inclós l’Àlex (amb Nacho & Co.)
3. els Penguins, on tenim el gruix de l’expedició ibèrica, inclosos els Pagés Brothers i en Pablo.
Per que us aneu posant en situació, a l’hoquei eslovac tenen un única norma diferent de les nostres (i de la resta de països civilitzats, val a dir): s’admeten les càrregues des que els nens surten de la panxa materna.
Amb aquests dos condicionants, el partit dels Kings ha transcorregut sense incidències. L’Àlex s’ha posat de defensa sense que ningú li ho digués, fins que el Master Master Coach li ha dit que anés a jugar de davanter, ja que tothom ha de fer de tot. Com que li ha dit en eslovac, l’Àlex ha fet cas i s’ha posat a jugar de davanter. La conclusió que trec és que he de perfeccionar el meu domini d’aquest idioma, perqué quan li he explicat la mateixa cosa en català al llarg de la temporada el nen posava cara de no entendre res...
Després li ha tocat el torn als Kings i ací la cosa ja ha anat una mica més calenta. Per començar, en Peter havia de marxar i m’ha demanat que em posés jo a la banqueta per anar traduint les instruccions dels Master Blasters. Com tots els que us dediqueu als idiomes sabeu, no és el mateix “fer de traductor” que “fer d’intérpret”... i a mi el que m’agrada és “interpretar”... de manera que he aprofitat per anar deixant caure algun consellet ací i allà... també als nens eslovacs... i així ja m’he quedat a gust.
Com deia, la cosa s’ha escalfat quan una espècie d’abominable home de les neus eslovaques no ha tingut millor idea que donar-li una empenta al Pablo. Aquest, que acabava de fer un gol i per tant se sentia estrelleta, ha “interpretat” que l’empenta era precisament per acollonir-lo i que no fes cap gol més. La seva particular “interpretació” ha estat reforçada pels companys de línia (en Guille, l’Uri –un nen de Puigcerdà que no aixeca dos pams de terra i que és un Óscar Rubio Bis- i l’Óscar –un altre nen de Puigcerdà). Resultat: en Pablo ha tret els seus arrels espanyols (la tan publicitada “furia española”) i a la primera ocasió que ha tingut ha carregat a l’abominable home de les neus eslovaques...
Farem un punt i apart per explicar que, per una simple qüestió d’edat, ni en Pablo ni cap dels seus companys de línia han estudiat encara les lleis de la física a l’escola. És excusable, per tant, que no coneguin la llei universal del “si et llences contra un abominable home eslovac, la força del rebot es directament proporcional al grau de mala llet que portis dins teu”. Conseqüentment, el fill d’aquest reporter ha fet un exercici pràctic de “croqueta triple en hielo amb intent frustrat d’aixecar-se en marxa”. No cal dir-ho, l’àrbitre estava comprat pels locals i no només no ha pitat res, sinò que a sobre li ha dit al Pablo que fes el favor d’aixecar-se rapidet del gel, que la resta del seu equip necessitava aquell espai per fer gols.
Ara seriosament, el noi contrari en qüestió és més alt i corpulent que el mateix Àlex. Aixó us donarà una idea del grau d’obcecació (¿estupidesa?) del meu fill en el moment d’atansar-se a la béstia. Cal reconéixer, no obstant, que els companys eslovacs han quedat meravellats davant l’inconsciència d’aquell nen pertanyent al grup dels “spanjoli”, i l’anaven animant amb uns crits que sonaven com un “olé tus ...” o cosa semblant. Clar, ells ja han tingut ocasió de tastar a l’abominable durant la temporada.
Quan han tornat a la banqueta, Pablo & Co. estaven molts indignats per la enorme injustícia que representava enfrontar-se amb aquell monstre despiadat. Com que cap dels Master Coaches ha fet el més mínim moviment per animar-los, ha calgut la intervenció d’un entrenador de cinquena categoria del Sud dels Pirineus. Sense que els Masters ho veiéssin, m’he acostat d’amagat per darrera la banqueta i els he suggerit que les bésties enormes sovint són lentes (aquesta ho és) i que se les pot desbordar a poc que un es posi a córrer lluny del seu radi d’acció. És a dir, la clàssica llicó de “correr es de cobardes, pero más vale ser cobarde que hombre muerto”. Sorprenentment, tot i que els hi ho he dit en català, ho han entés. S’han reunit en plan comité de crisi (i sincerament, no sé qué s’han dit entre ells) i s’han juramentat contra l’abominable. Us estalviaré els detalls escabrosos, però li han clavat tres gols a la línia de l’abominable, que tan sols ha pogut fer-ne un. Ah, i se la passaven entre els nens Barça i els nens Puigcerdà com si fóssin la veritable selecció catalana amb la que els nostres polítics somnien. Al final, no han sortit a les espatlles dels seus col.legues eslovacs perqué aquests no han vist mai una cursa de braus.
Bé, si heu tingut la paciència de llegir fins aquest punt, us diré que els entrenadors locals m’han agafat una mica de carinyo (¿potser perqué soc l’únic que està sempre a la pista mirant els entrenaments dins i fora del gel? ¿o potser perqué tinc llagues a les mans de tant lligar patins?). El carinyo es tradueix en qué em sonriuen quan em veuen, és a dir, reconeixen la meva existència. Fins ahir em traspassaven amb la mirada, ja que és públic i notori que els de la zona mediterrània som uns paràsits al món de l’hoquei.
I us diré més: em sembla que el coach dels Penguins, un xaval de ¡17! anys més xulo que un vuit m’estima. De veritat, m’estima. Per demostrar-me la seva estimació avui m’ha encarregat que acompanyés els nens durant les tres voltes a la pista d’atletisme que han de fer després de cada entrenament, “així els marques el ritme”. ¡1.200 metres corrent sense parar! ¡Un iaio com jo! Doncs potser és genétic, però he tret la mateixa mala llet que el meu fill a l’episodi amb l’abominable i he fet les tres voltes sense defallir en cap moment. I altres tres voltes que hagués aguantat si m’ho proposo.
No content amb aquest primer intent de tortura, el coach de 17 anys, Joscho de nom, no ha pogut assistir a l’entrenament que els nens feien al gimnàs, amb exercicis d’equilibri, coordinació i una mica d’explosió. Així doncs, m’ha tocat traduir i explicar les instruccions que donava un monitor de físic (¡quin armari de tio!), qui a sobre m’ha demanat que demostrés els exercicis personalment. ¡Quin sàdic, fer-me fer saltironets, flexions, abdominals i coses per l’estil! Val a dir que en aquest tràngol he estat acompanyat per en Peter i hem quedat bastant empatats. ¿¿Potser aixó vol dir que encara tinc un futur al món de l’hoquei eslovac?? En fí, com a mínim haurà servit per cremar totes les salxitxes locals (“klóbasa”) i cervesa nacional (“pivo”) que suposen el meu sustent nutritiu aquests dies...
I per acabar-ho d’adobar, també ha calgut la meva intervenció com a àrbitre de futbol al clàssic Slovakia vs. Spain. Aixó serà objecte de comentari detallat un altre dia.
Apa, s’està fent tard i demà toca llevar-se a les sis del matí. És que aixó dels stages és per masoques...
I no patiu, que els nens estan bé.
Una abraçada,
Dijous, 31 de juliol de 2008
Benvolguts/-des lectors/-es:
Aquest corresponsal està rebentat, de manera que prega als fidels i pacients lectors d’aquesta columna diària que sàpiguen perdonar-lo si la crònica d’avui és una mica més sòbria del que és habitual. Seguint un estricte ordre cronològic:
1. Ens hem llevat a les sis del matí. Sense comentaris, però tingueu en compte que estem a 31 de juliol i per alguns aixó haurien de ser unes vacances...
2. Entre badalls i tímides protestes el primer entrenament ha començat a les 7.30 hores. L’Àlex, que va ser promogut a la categoria de “King”, tenia l’entrenament a les 8.45 i la diana a les 7.15, però potser per solidaritat amb els companys o potser per la maleïda manca de persianes i conseqüent entrada de llum solar també s’ha llevat a les 6.00. Me l’he trobat menjant festucs (altrament dits “pistachus”) a la seva habitació...
3. El primer entrenament, sense incidències dignes de menció. Després de l’entrenament, els nens han anat a la pista d’atletisme a fer les tres voltetes de rigor i algun altre exercici trencador dissenyat pel taliban del seu entrenador personal. Per evitar involucrar-se directament (v. Crònica d’ahir), aquest reporter s’ha quedat al bar de la pista treballant amb l’ordinador fins que els nens han tornat de dinar. El personal del bar també m’està agafant carinyo i ja em parlen directament en eslovac. El millor del cas és que ens entenem...
4. A les 12.15 els nens han tornat de dinar i aleshores s’ha liat una de ben grossa. Els excel.lentíssims, honorabilíssims i molt idolatrats mega cracks de l’hoquei mundial, senyors Marian Gaborik i Marian Hossa, han baixat dels seus respectius Ferrari i Porsche Cayenne i han començat a signar samarretes, fotos, sticks, patins, calçotets i qualsevol altra objecte firmable. Compaginant la seva feina de sub-sub-sub-coach ibèric, recollidor de nens perduts, marcador de ritme footingero i cronista amb la de fotògraf de l’expedició, el sotasignant s’ha barallat amb totes les mares, pares i parents que s’amuntegaven per tal d’obtenir una foto dels seus nens amb els grans ídols. Un cop més, el Sud s’ha imposat al Nord i cada nen espanyol té una foto amb aquests paios – de la qualitat de les fotos en parlarem un altre dia...
5. Després tornava a tocar entrenament, amb partit de verds contra vermells. Jo, que començo a ser gat vell en aquestes coses de fer d’entrenador, he tingut la brillant idea de dir a alguns dels nostres nens que els Srs. Gaborik i Hossa estarien mirant el partit des de’l bar. Han reaccionat talment com si els hagués donat infusió de verí concentrat de taràntula i víbora, i els pobres xavals eslovacs no sabien que o qui els estava passant per sobre. Aixó sí, al cap d’una estona l’efecte ha anat minvant, per tranquilitat de les mares lectores.
6. I després... ai, després... ¡¡LA REVOLUCIÓ!! Sí senyor, finalment l’expedició vasco-catalana s’ha revoltat contra el règim dels entrenadors talibans i, fetes les tres voltetes de sempre, s’ha desplaçat al vestuari per dutxar-se i... anar a veure un partit d’hoquei dels juniors del Dukla Trençin contra un equip xec de nom indesxifrable. Els nens locals s’han quedat a pringar a la pista d’atletisme, mentre els espanyols se’n fotien una mica (acompanyats d’en Peter i de qui sotscriu, que alguna cosa ha tingut a veure amb aquesta inqualificable manca de disciplina). Tot s’ha de dir, hem d’agraïr l’ajut que ens han donat els pares de l’Íñigo i el Lucas (els dos nens de Donosti), que amb una oportuna trucada telefònica ens han avisat del partit.
7. Acabat el partit, ens hem quedat a la pista de gel principal, ja que hi havia un entrenament del primer equip del Dukla, i corria el rumor que els reverenciadíssims Srs. Hossa i Gaborik sortirien al gel amb ells. Finalment no ha estat així, però els nens han vist hoquei del bó i un entrenament per al.lucinar (al menys jo).
8. I per acabar el dia, els nens s’han muntat ells solets una festa de “San Fermín” (¡ho juro, ells li han posat aquest nom!) a l’alberg. Per aixó han demanat un munt de pizzes, coca-coles, etc., que s’han cruspit en alegre harmonia, excepte quan algun llest intentava prendre un tros que no li pertocava.
El que deia al principi: estic rebentat. La pena és que demà ja hem de fer les bosses per tornar. Per cert, he fet una petita enquesta de satisfacció entre els usuaris del stage, excloent els pares i mares presents. Ja us explicaré els resultats i les meves pròpies impressions tècniques, contrastades amb en Peter.
Bona nit a tothom.
2 d’agost de 2008, des de Llanars
Benvolguts/-des:
Amb tota sinceritat, he dubtat molt a l’hora d’escriure aquesta crònica, corresponent al darrer dia passat a Trençin. A hores d’ara, segurament ja haureu passat per la primera ronda d’explicacions de les aventures dels vostres respectius fills i haureu pogut descobrir quina part de les meves cròniques anteriors era un reflex fidel de la realitat i quina part contenia llicències literàries. Tot i així, l’autodisciplina exigeix acabar de relatar les nostres vivències del divendres, 1 d’agost del 2008.
Tots ens hem llevat sabent que es tractava del darrer dia i amb ganes de tornar cap a casa. La majoria havien fet les seves maletes / bosses / motxilles la nit abans, i alguns ho han deixat per darrera hora. Però s’ha de reconéixer que l’ambient al vestuari, quan els nens s’estaven vestint pel darrer entrenament, era ja de comiat. Algú s’ha volgut passar de llest (no diré noms!!) i s’ha presentat al vestuari sense mitjons, maquinant que d’aquesta manera s’escaparia d’entrenar. Però l’individu en qüestió no comptava amb els recursos inesgotables d’un sub-sub-sub-coach ibèric, que molt amablement li ha cedit uns mitjons dels seus (li anaven una mica grans...) per que no es perdés l’experiència irrepetible d’una darrera trepitjada al gel trençinià.
L’entrenament en sí ha estat una mica una pèrdua de temps, ja que l’equip tècnic ha decidit fer unes proves cronometrades per veure qui era el més ràpid, el més hàbil, el millor llençant penalties, etc. El problema d’aquestes proves, que jo mateix vaig intentar fer a començaments de la passada temporada, és que mentre un nen està actiu, uns altres 29 s’estan tocant els nassos. Sigui com sigui, la bona notícia és que el nostre Guille ha arribat a la final de penals dels Penguins. Per veritable mala sort, finalment ha perdut la final contra un killer local, aixó sí, després de 4 tenses pròrrogues.
Acabat l’entrenament, els nens locals marxaven cap a casa. En Peter i jo hem proposat als nostres d’anar a fer unes quantes voltes a la pista d’atletisme, però tots han preferit quedar-se a la pista de gel, prendre un refresc o un gelat i mirar l’entrenament dels més grans. La conclusió és clara: aquestes noves generacions no tenen el mateix esperit de sacrifici que tenien els nostres avis o nosaltres mateixos... Al cap d’una estona hem anat plegats a l’hotel-lleonera on tots estaven allotjats, per dinar, acabar de fer les bosses i repassar les habitacions.
Com que disposàvem d’una mica de temps abans que l’autocar ens recollís, hem anat a veure plegats un altre partit d’hoquei a l’estadi del Dukla Trençin. Aquest cop jugaven els sub-18 locals contra un equip xec molt fort. Pel cansanci acumulat, la majoria dels nostres s’han quedat encaixats a les seves butaques mirant el partit o xerrant entre ells. Com sempre, hem tingut algun element rebel que ha optat per desobeir les ordres de la superioritat i anar a descobrir món pel seu compte, la qual cosa li ha valgut una severa esbroncada en aquesta llengua eslovaco-catafrancesa que parla en Peter.
Quan ja teníem a tothom a l’autocar i estàvem sortint de la ciutat, he convocat un “concurs públic de migdiada”, prometent un premi per aquell que s’adormís abans. En Guille i en Pablo han intentat enganyar-me, fent veure que dormien, però han estat descoberts i han passat la resta del viatge llegint els seus llibres del ratolí periodista aquell (¿Gerónimo Stilton?). L’Àlex i l’Alfons no han fet el més mínim intent de participar al concurs, potser influenciats pels col.legues que els rodejaven. Com us podeu imaginar, aquests dos, que ja són “grans”, s’han anat a seure a la part del darrera de l’autocar, amb la resta de “grans”. Estic segur que les dots inquisitorials de les respectives mares us permetran assabentar-vos dels insòlits fets que s’han produït per aquella zona del vehicle durant la hora i mitja que ha durat el viatge. Jo he preferit no fer indagacions... Per cert, el premi l’han guanyat “ex aequo”, en David i l’Uri, els dos petits de Puigcerdà, que –cronòmetre en mà- han trigat 14 segons i 27 centéssimes en caure rodons. També mereixen una menció honorífica en Lucas i el seu pare (de Donosti), que han començat a roncar quan jo encara no havia convocat el concurs... Per la meva part, he decidit predicar amb l’exemple i he fet una petita sessió de meditació profunda d’uns 30 minuts de durada.
Un cop a l’aeroport, els lios habituals i els nervis que començaven a estar a flor de pell: l’Alfons ha preguntat unes 76 vegades la hora de sortida de l’avió, i per no ser menys l’Àlex demanava una i altre vegada la duració del vol ¡quan encara no ens havíem enlairat! Durant el vol, i malgrat les meves asseveracions que no estava a les meves mans demanar-li al comandant que accelerés la marxa, tots anaven demanant l’hora que era, l’hora d’arribada, etc. Potser el millor resum l’ha fet l’Àlex quan, a la meva pregunta de si tenia ganes de veure els seus pares, ha contestat públicament tan panxo allò de “tinc ganes de veure la meva mare, la meva germana, el meu pare i a qualsevol altre que no sigui l’Alfons, en Guille, en Pablo i tu”. Efectivament, el grau de saturació començava a ser elevat.
No entraré en detalls sobre l’arribada a l’aeroport de Girona, doncs aquesta ja és una vivència a la qual heu participat directament.
No vull acabar aquestes cròniques sense dir-vos que podeu estar orgullosos dels vostres fills, que realment s’han portat com a persones educades i han fet el possible per treure’n profit de l’estada i, és clar, divertir-se. Ni en Peter ni jo tenim cap queixa d’ells, i pel que a mi respecta no tinc cap inconvenient en repetir l’’experiència amb aquesta colla de quatre en una altra ocasió.
Si voleu, teniu ganes i esteu per Barcelona aquests dies, podem quedar a sopar un vespre tots plegats i us dono més detalls, sobre tot de la part més tècnica del stage. Nosaltres marxem de viatge el 14 d’agost, i fins llavors serem per la ciutat.
Una abraçada,
No hay comentarios:
Publicar un comentario